Los deputats espanhòls apròvan l’anmistia pel independentistas catalans
Es pas encara la fin de l’istòria
Lo Congrès dels deputats de Madrid adoptèt la setmana passada la lei d’anmistia que deuriá pertocar 1600 personas acusadas de faiçons divèrsas d’aver participat al referèndum del primièr d’octobre de 2017 organizat pel govèrn de Catalonha.

Lo vòte donèt un resultat de 177 voses en favor e 172 en contra.
Segón aquesta lei, tota accion en justícia serà abandonada contra tots los que participèron d’una faiçon o d’una autra a l’organizacion del referèndum, sa promocion e son debanament.
Sabèm que la repression aquel jorn del primièr d’octobre foguèt violenta mas que lo vòte se debanèt. Dos milions de personas votèron en favor de l’independéncia de Catalonha.
Considerat coma illegal pel poder de Madrid aquel referèndum desemboquèt lo 27 d’octobre per une declaracion unilateral d’independéncia votada pel Parlament de Catalonha. La reaccion del primièr ministre espanhòl foguèt de sortir l’arma de l’article 155 de la constitucion espanhòla que permetiá la destitucion del govèrn catalan.
La repression que vengut puèi foguèt la preson per una partida dels responsables politics catalans e de las entitats culturalas o l’exilh per d’autres.
Fin de l’istòria ?
Es donc acabat ? Son libres los que foguèron acusats aprèp lo referèndum de Catalonha del 1èr d’octobre de 2017 ?
Son libres, mas es pas segur que l’anmistia adoptada pel Congrès dels deputats espanhòls siá la fin de l’istòria. La reaccion de la dreta e de l’extrèma dreta foguèt tan violenta al moment del vòte, la setmana passada, que se poiriá plan que i aguèsse una reaccion de la part del Tribunal Constitucional que serà sasit de la legalitat de la lei d’anmistia.
Solide es una victòria dels independentistas catalans. An obligat lo poder central a far aquela lei pr’amor, sens eles, lo govèrn pòt pas tenir, a pas de majoritat. Lo poder dels catalans, dels basques, dels galicians obliga lo poder central a negociar, a far un compromís. Es plan aquò la democracia finalament.
Aquò dit, podem pas negligir que la causa crèa de tensions a l’interior del quite Partit Socialista Espanhòl. Lo president de Castilha-La Mancha, l’ancian president d’Aragon e l’ancian primièr ministre, Felipe Gonzalez, s’opausan a aquela lei d’anmistia.
Pedro Sanchez, lo primièr ministre qu’a besonh lo sosten dels independentistas catalans per se mantenir al poder, se tròba donc dins una situacion complicada, que son argument màger es de dire que sa decision de far votar aquela lei marca la fin d’un periòde. Per el, marca sa victòria sus l’independentisme catalan. Es vertat que se pòt felicitar que lo Partit Socialista Catalan siá arribat primièr a las eleccions del mes de mai passat al Parlament de Catalonha. I a pas encara de majoritat e se poiriá plan que n’i aguèsse pas, obligant los catalans a tornar votar lèu.
De lor costat, que siá a Junts o a ERC, se felicitèron dijòus de la lei d’anmistia en disent qu’èra una victòria, dels catalans e de l’independentisme, pr’amor l’Estat espanhòl es estat obligat de negociar amb la nacion catalana.
Del costat dels independentistas dison ara que l’etapa seguenta es un referèndum negociat amb lo poder central. Aqueste còp serà legal e consentit. Aquò serà la batalha de deman passat.
La batalha de deman es la dels recorses al Tribunal Constitucional que decidirà de l’aplicacion de la lei d’anmistia. La batalha de deman serà tanben de saber se la justícia daissarà tornar Carles Puigdemont exilhat dempuèi 2017. Lo president destituït ( donc encara legitime per fòrça catalans) poiriá pas beneficiar de l’anmistia, segon d’unes jutges e segon d’une especialistas, en rason d’acusacions de malversacion. Tot farà fuòc per empachar Puigdemont de tornar. Son retorn, al delà de la simbolica, auriá de consequéncias politicas subretot que l’ancian president catalan ditz ara qu’es lo sol que posca trobar una majoritat, quitament relativa per governar Catalonha. Son partit es arribat en segonda posicion a las eleccions catalanas del mes de mai.
Se d’unes considèran que lo « procès » entamenat en 2017 es clavat, s’enganan segurament. Ne sèm sonque a una etapa. I aurà d’episòdis mai dins aquela seria.
Abans, los partits independentistas deuràn tornar conquistar un electorat que se desmobilizèt e que foguèt fòrça decebut. Es Esquerra Republicana que paguèt lo prètz màger en perdent centanats le milièrs de voses.
Çaquelà, los independentistas, dels partits politics o de las grandas associacions ciutadanas, passèron d’annadas en preson e d’unes son encara exilhats. Lo 1èr d’octobre de 2017 es un moment de l’istòria europèa qu’es pas fòrça gloriós. Los autres Estats europèus faguèron pas res per empachar la repression contra un referèndum e un procèssus d’autodeterminacion pacific, que faguèt pas un sol nafrat abans que lo govèrn de Madrid donèsse l’òrdre d’una repression ferotja lo jorn del vòte.
Me soveni plan d’aquel jorn. Èri a barcelona tre la velha. Aviái passat la nuèch a me passejar per la vila, anant d’un burèu de vòte a l’autre. Los ciutadans avián decidit de los ocupar per empachar que la polícia los clavèsse e atal empachar la consulta.
Lo dimenge matin me soveni d’aquel estrambòrd democratic, de las filas de personas que volián votar a tota fòrça, malgrat la polícia que foguèt a l’origina de violéncias que se podián pas justificar. Me soveni d’aqueles que disían « votarem » malgrat los manipòlis del poder central per copar lo malhum internet e atal empachar la tenguda del vòte.

Me soveni d’aquela fèsta tranquilla, non violenta sus la plaça de Catalonha lo ser del referèndum. Aviái lo sentiment que la democracia podiá foncionar e permetre de cambiaments sens violéncia. La polícia de Mariano Rajoy aviá matracat de centenats de personas, aviá nafrats d’òmes e de femnas, de vièlhs e de joves devant los uelhs e las camèras de tota Euròpa, tota la matinada del 1èr d’octobre, e malgrat aquò, lo ser, sus la Plaça de Catalonha, ausiguèri pas un crit de vengança, pas una crida a la violéncia. Alavetz, sabi pas se l’anmistia es la victòria de l’un o de l’autre, mas sabi qu’es al mens la reparacion minimala que podiá portar lo poder central espanhòl. Ne caldrá segurament mai per que lo « procès » s’acabe d’un biais o d’un autre. Als catatans de dire çò que vòlon sens que digun faga empacha per la violéncia. Que poscan dire amb lo sosten de las democracias vesinas çò que vòlon. Seriá aquò un gran jorn per Euròpa.
David Grosclaude





